L'auge de les estampes japoneses se situa al voltant del segle XVIII afavorides per l'enriquiment de la burgesia acabalada, encara que no prou per fer decorar casa seva pels pintors més coneguts. Així, sense preocupar-se de tenir obres úniques, els burgesos japonesos van exercir amb els artistes del seu temps el paper d'autèntics mecenes.
Des del S XVII es realitzaven el Japó gravats sobre fusta (a l'estil de la xilografia occidental) amb una tècnica particular. L'estampa japonesa és una tècnica complexa de xilografia ja que, a més del dibuix, s'ha d'imprimir l'estampa tantes vegades com tingui colors. El dibuix era executat pel pintor amb tinta, sobre un full de paper que després s'enganxava en una planxa de fusta; el gravador començava llavors el seu treball tallant la fusta, gravant per a cada color una planxa d'acord amb la primera; després, el paper definitiu de tiratge s'aplicava sobre totes les planxes. L'impressor treballava a continuació amb una premsa, i segons la força donada a la mateixa, obtenia matisos als degradats ia les intensitats de color.
Inicialment es feien en blanc i negre, però posteriorment es van anar introduint colors. Primer es van acolorir a mà amb vermell, groc, blau i verd i de seguida, adonant-se de la insuficiència d'aquests colors, a partir del segle XVIII els van utilitzar el procediment del “laquejat” de les estampes, amb el propòsit d'aconseguir un aspectebrillant, barrejant els colors amb cua.
Un darrer perfeccionament va suposar imprimir de manera successiva una gamma completa de colors a la mateixa estampa.
S'ha donat a aquestes pintures que semblen haver estat compostes amb rapidesa a impulsos de la inspiració del moment, el nom de “Ukiyo-e” o “pintures del món flotant”. Els pintors d'aquest estil, van reivindicar la seva pertinença exclusiva al Yamato (antic nom del Japó) i, rebutjant qualsevol herència que els vinculés amb la pintura xinesa de la qual parteix la pintura japonesa, van crear un art típicament japonès. Observant atentament, van pintar la vida del poble amb realisme, moltes vegades amb humor i molta tendresa, fins i tot a l'evocació dels paisatges es detecta aquest mateix i nou sentiment de veritat. Amb ell van tendir a la burgesia un mirall en què aquesta es va veure reflectida.
Despreciada per la noblesa, aquesta escola va tenir un èxit clamorós entre la gent a qui es dirigia. Els problemes d'una àmplia difusió, mai plantejats fins aleshores, van portar curiosament a prendre del budisme el que contribuiria més a divulgar les imatges “d'una vida fàcil, d'un món efímer i mòbil”: la tècnica de l'estampa, practicada pels monjos budistes des del s. VII.
Els temes preferits són generalment amables, de la vida quotidiana, de dones, actors (Kabuki) o paisatges, entre els quals destaquen les vistes del Fuji. Per la seva fràgil bellesa, aquests assumptes expressaven plenament el món efímer que l'Ukiyo-e desitjava fixar per un instant: fulles bressolades pel vent, elmoviment de les onades del mar, un gest detingut a mig camí, etc.
