Jan Gossaert, més conegut com a Mabuse, és un artista molt important en l'evolució de la pintura flamenca. I tot això a causa d'un viatge d'enorme influència que va fer a Roma.
Mabuse després d'acabar la seva formació a la ciutat de Brujas, va aconseguir el rang de mestre a Amberesen 1503, i molt aviat va entrar a treballar per a Felipe de Borgoña . Un personatge que com a bisbe va haver d'anar al Vaticà el 1508, un viatge en què li va acompanyar el seu seguici, inclòs el pintor.
Parella de gent gran de Mabuse
L'estada a Roma seria determinant per a Mabuse. Es va dedicar a pintar monuments antics i descobrir el art clàssic. I tot aquest bagatge se'l va endur de tornada als Països Baixos, sent ell el veritable introductor del art renaixentista en aquestes terres del nord d'Europa, especialment l'inspirat a Roma, anomenat estil romanista. Una influència que donaria un gir molt important a l'art flamenc i la tradició que venia d'artistes com Rogier van der Weyden o els germans Van Eyck. Una tradició en què el mateix Gossaert s'havia format i havia creat importants obres mestres com la seva Adoració dels Mags.
Però el viatge a Roma va canviar aquests conceptes, i aprofitant que tant la citada Adoració dels Mags com la Parella de la gent gran estan almateix museu, la National Gallery de Londres, es pot veure clarament l'evolució de l'artista.
Encara que en una altra obra seva, com és el Díptic de Jean Carondelet veiem dos retrats, aquest dels ancians cal considerar-ho el seu únic retrat doble en una mateixa tela. Es desconeix la seva identitat, encara que molt possiblement siguin burgesos, més que no pas aristòcrates.
La presentació de les dues figures és en un format de bust sobre un fons verd. Aquest fons i la llum que ve de d alt donen unitat al conjunt. On a més hi ha detalls molt interessants.
Per exemple, al barret de l'home hi ha una mena de fermall on Mabuse amb el tradicional gust per la miniatura flamenca ha pintat una parella jove nua i amb una cornucòpia com a símbol de frescor i abundància. Potser en una mena de broma sobre l'edat avançada dels dos personatges, en què es veuen clarament les arrugues i sense que obri la boca aquest home, sabem que té molt poques dents.
Tot és molt naturalista, i alhora aconsegueix atorgar dignitat el retrat. Són dos personatges que són ancians, saben que estan al final de la vida i ho porten amb estoïcisme. Sens dubte una meravellosa instantània d'aquestes dues persones a qui el retrat aporta un aplom d'aires monumentals.
No se sap la data exacta de l'obra, i de fet a la pròpia National Gallery londinenc dóna un ampli marge d'anys per a la datació. Des del 1510 fins al 1528.
