La pintura a la Rússia dels primers anys de règim comunista va tenir unes clares intencions propagandístiques. I en això hi havia un estil que quadrava millor que cap altre. Parlem de les formes realistes que, per exemple, podem veure en quadres d'artistes com Brodsky. Si bé aquest realisme de vegades permetia veritables exageracions a més glòria de la Revolució Russa i dels seus protagonistes, com podem observar en una obra com El Bolxevic de Kustodiev.
Comunistes interrogats d'Alexander Deineka
No obstant, encara que el to de propaganda en el art rus dels anys 20 i 30 del segle passat sigui una cosa generalitzada i el realisme l'estil imperant, és veritat que hi ha artistes que van tenir una personalitat contrastada que fa que les seves obres siguin interessants pels trets personals que ells aporten.
Un exemple pot ser Alexander Deineka (1899 – 1969). D'ell és aquest gran llenç (130 x 200 cm) que mostrem aquí i l'original del qual es pot veure al Museu Rus de Sant Petersburg. Un quadre que va fer l'any 1933 que porta per títol Comunistes interrogats, i com a subtítol “A l'Estat Maig dels blancs”, en clara al·lusió a la terminologia de la Revolució Russa, on els comunistes eren els vermells i els tsaristes els blancs.
Deineka sent molt jove va participar en aquella revolució al costat comunista i també va fer deperiodista. Així que anys després va pintar quadres com aquests en què suposadament plasmava els records. I ho feia amb el to de lloança cap al règim però amb gran expressivitat.
Veiem a l'escena com un comunista dret és interrogat mentre que és amenaçat per diverses pistoles que l'apunten. En canvi ell, que ja sap el seu trist final, es manté orgullós i ferm. En absoluta oposició als personatges que hi ha a la taula, en una actitud més de sobretaula que de fer un interrogatori. Hi apareixen diversos generals i militars, així com un pope de l'església ortodoxa russa. I sobre les estovalles blanques de la taula veiem ampolles d'alcohol i cigars, igual que a la zona esquerra de la tela hi ha una dona, una prostituta que encara reforça la idea de corrupció del sistema.
El discurs i el missatge és força clar. Però el més valuós de l'obra és la peculiar composició que fa servir l'artista, amb dos grups. El dels corruptes al voltant de la gran taula blanca i en primer pla. I el dels personatges que hi ha drets en segon pla, gairebé tots ells a contrallum i gairebé sense detall, excepte en el personatge interrogat que fins i tot en aquesta penombra li distingim el seu gest de dignitat i valentia.
