Sota el títol genèric de Home a la gatzoneta es poden agrupar una sèrie d'obres de l'escultor espanyol Jaume Plensa (1955 –), un dels artistes més reeixits actualment amb obres repartides per tot el món com poden ser la Font Crown de Chicago als Estats Units o les figures lluminoses de la Place Massena de la ciutat francesa de Niça.
Home a la gatzoneta de Jaume Plensa
També aquestes figures d'Homes a la gatzoneta es troben repartides per mig món, des de Hong Kong fins a Tel Aviv, Praga o Saragossa, on es troba la més gran de totes, amb 12 metres d'alçada i que es titula Ànima de l'Ebre. Una figura que de vegades ha generat en parella, i que fins i tot té una versió itinerant que es titula Nomade i que periòdicament es va exposant a diferents llocs del globus.
En realitat, com en tantes altres obres del art contemporani es tracta d'una idea a la qual l'artista va fent voltes constantment, sense que això signifiqui que repeteixi l'obra. Una cosa del que se li ha acusat en alguna ocasió a Plensa, quan la veritat és que estem davant d'una ment profundament creativa que treballa en molts vessants. No només l'escultòrica, sinó també com a dibuixant, gravador i escenògraf.
D'aquesta manera, aquests“homes a la gatzoneta” són com una família. Són homes de diferents mides, petits, a escala humana o monumentals; de vegades amb cames, d' altres sense; asseguts o suspesos; però sempre es tracta de cossos buits la forma dels quals ve donada per grans lletres blanques que formen una malla que deixen un interior buit, al qual fins i tot és possible accedir per part de l'espectador, convidant-ho així a una reflexió interior.
Tot té el seu significat i simbolisme, i aquestes lletres vindrien a ser les cèl·lules del cos. Unes lletres que són capaces de formar paraules, les paraules textos, els textos amb altres textos acaben essent cultura. O sigui, que ens planteja un discurs d'allò més petit (la cèl·lula) per arribar a allò general. Com del que és més orgànic, la cèl·lula, es genera la vida i la cultura.
Nomade de Jaume Plensa
Una altra interpretació és sobre la necessitat de la unió. És a dir, que una lletra sola no fa res, però unides creen idees. Igual que passa amb les persones i la col·lectivitat.
El cas és que moltes vegades aquest tipus d'obres de Plensa, el recurs de les quals de les lletres també utilitza per donar forma a grans retrats, s'ha descrit com una forma de materialitzar la poesia.
