El retrat sempre ha estat un dels gèneres més desenvolupats per artistes de tots els temps i tots els estils, des de l'antiguitat fins a l'art contemporani pràcticament tots els artistes han fet algun retrat al llarg de la seva carrera. Potser els veritables retrats, aquells que han estat catalogats pels experts com a bo, no siguin només pintures que representen el model físicament sinó que el pintor ha sabut representar la faceta psicològica del model, aquell més enllà que fa únic cada persona.
En aquest sentit, l'obra que aquí analitzem representa una nova dimensió, La reproducció prohibida de Magritte \s'allunya del retrat tradicional negant-nos la part més important del rostre. René François Ghislain Magritte va néixer el 1898 i va morir a Brussel·les el 1967; està considerada com un dels màxims exponents de l'estètica surrealista però a més l'artista va saber dotar els seus llenços d'un estil molt particular, amb una fortíssima càrrega conceptual que fa reflexionar l'espectador alhora que posa en dubte els paràmetres de l'art i encara més de la lògica tradicional.
En aquesta ocasió ens trobem davant d'un oli sobre llenç de format vertical i petites dimensions – amb prou feines fa uns vuitanta-dos centímetres d'alçada i tan sols seixanta-cinc centímetres d'amplada- l'obra s'exhibeix al Museu Boijmans Van Beuningen de Rotterdam. Al llençtrobem un home que per la seva complexió endevinem o creiem que sigui de mitjana edat, apareix vestit i ben pentinat, amb els cabells engominats cap enrere. El model apareix mirant-se al mirall però, per a la nostra pròpia sorpresa, el mirall no ens torna el rostre de l'espectador sinó que de nou ens trobem amb la seva esquena; la seva reproducció ha estat prohibida.
En fixar-nos d'una manera més detallada en el llenç podem apreciar com al costat de l'home, apareix a la prestatgeria un llibre el reflex del qual sí que apareix invertit, evidenciant una vegada més, la impossibilitat del reflex de l'home. En aquest punt podem assenyalar com l'artista, influït pels esdeveniments històrics en què Europa estava submergida (l'auge dels totalitarismes i la Segona Guerra Mundial) nega el retrat de l'home a favor de la col·lectivització, un crit desesperat en què aquest home en concret podria ser qualsevol altre.
La capacitat artística de Magritte juga una doble vessant en presentar-nos una obra estèticament formal molt correcta: amb la llum que prové d'un focus extern, una perspectiva aconseguida… alhora que el conjuga amb el surrealisme d'imatges impossibles que s'escapen de tota matriu lògica.
